Les botigues de barri que resisteixen a Dénia parlant en mil idiomes
- Negocis amb gent procedent d'Àsia, Amèrica del Sud o les dues Europa s'erigeixen en comerços de proximitat; ubicats entre eixos com Patricio Ferrándiz i Passeig del Saladar, mostren com ha canviat la ciutat al llarg d'anys
- Al matrimoni xinès d'un basar els veïns els diuen Juan i María, i els deixen els xiquets si han de fer algun encàrrec
- Han de sobreviure a la competència d'Internet i les grans superfícies: conviuen amb locals buits i abandonats amb l'etern cartell d'Es Lloga
- Aquests barris estan en part degradats i les voreres són massa estretes, però hi ha una vida comercial que ja no tenen els nuclis històrics ni tindrà el nou eixample que es construeix més enllà del tramvia
Als propietaris del basar xinès que s'ubica al passeig del Saladar, i que lògicament procedeixen d'aquell país asiàtic, els han canviat el nom. Els anomenen Juan i María, són tota una celebritat i de vegades les famílies els deixen els xiquets un moment si han de marxar a fer alguna gestió. A l'avinguda del Marquesat, per part seua, els regidors nord-africans d'una fruiteria parlen en valencià i els guarden als seus conciutadans els paquets que arriben de missatgeria. Són dos exemples de botigues de proximitat. De barri. De les de tota la vida.
I també de la multiculturalitat que impregna el paisatge urbà de Dénia a eixos com els de l'avinguda d'Alacant, Patricio Ferrándiz, el Saladar o l'avinguda del Marquesat. És allà on resisteix el comerç de barri de Dénia. I on juntament amb cartells amb rètols en castellà o en valencià també se'n poden llegir altres en incomptables idiomes, des de l'àrab a l'anglès, des del francès al xinès passant per diversos eslaus.
Això reflecteix l'amplíssim gresol de nacionalitats que conformen la realitat d'aquesta ciutat. Ací vivien en acabar aquesta setmana 2.090 persones procedents de Colòmbia, 1.432 del Regne Unit, 1.400 d'Alemanya, 1.115 d'Ucraïna, 984 de Romania, 968 de Rússia, 678 de França, 640 d'Itàlia, 49 de Veneçuela, 491 de Bulgària, 408 d'Argentina… i una llista de gent de moltes altres nacionalitats menys representades. El comerç reflecteix aquesta diversitat, és el mirall que alhora mostra com ha evolucionat i crescut la població que viu ací i, per tant, treballa ací a partir de fenòmens com el turisme i la immigració.
No és una combustió espontània, sinó el resultat de moltes dècades, des de la darrera part del segle XX. A barris on abans només vivia la classe mitjana local es va unir a partir dels seixanta la immigració castellana, andalusa, extremenya... Després obririen els primers bars específics per a anglesos, francesos i alemanys, les pizzeries italianes i en els huitanta els restaurants xinesos. Hi va haver negocis que van prosperar i d'altres que van desaparèixer (com no recordar aquells basars del tot a 100?). L'era de l'expansió urbanística entre la fi del segle passat i l'actual va potenciar l'arribada de famílies d'Europa de l'Est i l'Amèrica del Sud que després va frenar les últimes grans crisis. Alguns van haver de marxar. Altres van aguantar.
I aquesta resistència ha provocat a les zones d'eixample de Dénia, als seus barris més poblats, tot aquest teixit tan multiracial. A peu de carrer hi ha pastisseries franceses, carnisseries argentines per excel·lents rostits, basars xinesos, supers internacionals, fruiteries regentades per asiàtics o magribins, nombrosos kebabs, fins a quatre ubicats a l'entorn de la plaça Arxiduc Carles, botigues d'alimentació amb bandera búlgara, romanesa o russa, cafeteries colombianes o argentines on a l'hora del desdejuny no hi cap una agulla, hostaleria turca, francesa o italiana, ja no només pizzeries: trattòries de les de veritat.
El resultat és que en una superfície urbana de pocs metres quadrats al cor del nucli urbà és possible trobar productes procedents de tot el món. Encara que aquests establiments esguiten nombrosos carrers, hi ha vials on la concentració és gairebé sorprenent. Al carrer Sagunt, hi conviuen una carnisseria sahrauí amb el basar HonkgKong, un restaurant asiàtic, una fruiteria amb productes llatins i de l'Índia... i al costat una botiga amb rètols en valencià.
Els establiments de menjar per emportar, en moltes ocasions alhora restaurants o almenys cafeteries, són majoria, però també hi ha altres negocis de gent forana que coincideixen amb els espanyols: botigues de bellesa i estètica, de massatges tailandesos, locutoris amb banderes sud-americanes que resisteixen convertides gairebé en satisfets el furor del mòbil, agències per a britànics, basars orientals… un quiropràctic holandès i un estudi de pole dance gestionat per una italiana a l'avinguda del Marquesat, un local de tatuatges amb bandera veneçolana al Saladar, un taller d'art argentí al carrer Colón... La llista seria interminable.
Bars que són una cosa i l'altra
Hi ha casos curiosos, com el dels bars de retolació castellana que mantenen la carta de tota la vida en forma de tapes, torrades i cervesa ara regentats per famílies xineses, com a la cruïlla entre el Saladar i el carrer Elx oa l'avinguda del Montgó. Aquest fenomen, molt recurrent des de fa anys a grans ciutats com Barcelona o València, s'implanta a Dénia.
Més particularitats. Cada vegada en aquests eixos del nucli antic trauen el cap més esglésies de diferents confessions ocupant locals arran de vorera, un altre tret de diversitat. La majoria de botigues tenen les portes obertes, amb mercaderies fins i tot als carrers, però algunes prefereixen la discreció com un establiment d'alfabet eslau al carrer Pedreguer amb els aparadors tintats de negre i promeses d'articles de luxe.
L'estructura empresarial i laboral d'aquests locals de tamany xicotet varia de manera notable. Hi ha negocis d'espanyols amb treballadors forans i al revés. Hi ha qui és autònom i porta tot el pes de l'activitat sobre les espatlles o xicotets empresaris sobretot d'Europa de l'Est que ja gestionen diversos establiments hostalers.
Un món que no és fàcil
No és ni de bon tros un món idíl·lic. La vida per a aquestes botigues és dura. Alçar una persiana a la Dénia del segle XXI mai ha sigut un afany fàcil. La competència d'Internet, de les franquícies i de les grans superfícies és ferotge. Totes aquestes botigues, natives o foranes, conviuen en el dia a dia amb un marasme de locals tancats que tenen als seus aparadors bruts i abandonats eterns cartells penjats d'Es lloga. Hi ha cantonades i fins i tot carrers sencers a tot París Pedrera tremendament degradats.
Un enorme contrast que pot distingir un passejant un poc atent; mentre la cafeteria colombiana del Saladar bull de vida, al costat una històrica botiga de catifes clausurada espera temps millors davant d'una botiga de 10 euros que també busca arrendatari i un restaurant asiàtic que ja va tancar. Tot va canviant a l'escena urbana de vegades a velocitat de vertigen. Ningú té garantit que sempre li anirà bé. Sigua d'ací o d'allà.
Per salvar aquests esculls, cada negoci aplica fórmules diferents. La fruiteria que fa cantonada entre Arxiduc Carles i el carrer Pedreguer anuncia horari ininterromput de 9:00 del matí a deu de la nit sense parada ni per a dinar ni per a berenar. En canvi, una pastisseria francesa de Patricio Ferrándiz informa que només obrirà de dijous a diumenge, quan té esperança de captar clients.
Unes quantes frases en cursiva
Sobreviuen doncs amb les armes de sempre, les del comerç xicotet, el tracte diari amb el client, el bon consell del venedor, "les taronges són molt bones", el "va deixar menganito un paquet per a mi?", el "després m'emporte la bossa, guarda-me-la que vaig al metge", el "demà t'ho pague tot". Això de tota la vida. A vore qui et fia en una gran superfície.
Dénia no ha tingut mai problemes greus de convivència i integració entre els locals i els nouvinguts, que de vegades són pares i fins i tot avis de fills i néts ja nascuts ací, però sempre hi ha crispacions latents. Sempre algú que diu, ah no, el marroquí de baix és bon xic però els que vénen ací a no treballar que no vinguen, eh? Amb l'eh. Dénia forma part d'un món global.
Barris vius i barris morts
Des del punt de vista urbanístic hi ha una lectura interessant. Totes aquestes zones, del Marquesat al Saladar, de la plaça París al Parc Chabàs, tenen una necessitat imperiosa de dotacions. Arrosseguen una escena urbana esgotada, voreres minúscules i trencades, vorals fallts, trànsit caòtic, façanes que somien amb una mà de pintura. No debades, l'Ajuntament ja està rehabilitant el carrer Sagunt i prompte actuarà al carrer Elx. I no obstant són barris vius de gent que va pel carrer i passa, entra, mira, pregunta, saluda i compra. I conviu.
Zones de Dénia amb millors infraestructures estan orfes d'aquest tipus de comerços i d'aquesta vida, desapareguda dels barris històrics com les Roques, on a penes queden un parell de forns i una ferreteria, o Baix la Mar, ja només per a restaurants amb terrassa. I què cal dir del nou eixample que s'està construint amb milers d'habitatges entre el camí dels Lladres i el camí de Sant Joan, urbanitzacions tancades sense cap local comercial. En aquesta zona del futur no hi ha espai per a les botigues de barri que encara porfien per estar-hi present.