JULIO MONFORT

Perquè els somnis i les il·lusions es facen realitat, primer cal somiar i il·lusionar-se. I per això és convenient moltes vegades un estímul que mantinga les ments despertes i els cors oberts. En cas contrari, és molt difícil. Aquest és potser un dels missatges que vam percebre els que diumenge passat vam assistir la projecció de Dreamers, la pel·lícula al Centre Social de Dénia, un dels esdeveniments promoguts per AMADEM en el context de la celebració del Dia Mundial per la Salut Mental, que enguany coincideix amb el vint-i-cinquè aniversari de l'entitat. Allí van estar la directora, Esther Yáñez, i Eva Jiménez, directora de l'Escola Internacional de Mitjans Audiovisuals, que després de la projecció van respondre preguntes del públic. Es tracta d'un metadocumental que l'any passat ja va formar part de la programació del Festival de Cinema Viatges al Mongó, a Jesús Pobre, el promotor del qual, Alvaro Pardo, va intervindre també en la presentació del film al costat de la psicòloga d'AMADEM Esther Escrivá.

Dreamers és una pel·lícula solidària que narra una història que inclou moltes històries, per exemple la de 400 músics i cantants de diferents perfils socials i culturals. Entre ells hi ha persones amb diversitat funcional intel·lectual, refugiats, artistes de carrer, un cor d'homes gai o d'agrupacions veïnals, aficionats a la música, també músics professionals còmplices amb el projecte, que es reuneixen per formar una orquestra simfònica i un cor baix la batuta de Ramon Torredelló, un director d'orquestra amb reconeixement internacional. Així trancorren els assajos, durant sis mesos de rodatge, de cançons tan conegudes com Woman, la que John Lennon i Yoko Ono van compondre el 1981, l'últim àlbum de Lennon. I molt més a prop, la llegendària No dudaría, d'Antonio Flores, el 1980. O les també cèlebres Stand by me, de Ben E King, 1963, i I just called to say I love you, d'Stevie Wonder, del 1984. I com no, The sound of music, la famosa pel·lícula de 1965 que a Espanya es va estrenar com a Somriures i llàgrimes.

Pel que fa a l'àmbit de la salut mental, resulta evident l'excel·lent teràpia que suposa la creativitat artística, és a dir, més música, més cinema, més teatre, més pintura, més escriptura i menys medicació. I per descomptat, molta més ocupació per a un col·lectiu l'ocupació laboral del qual a penes arriba al 15% a Espanya.

El metadocumental podria haver-se titulat també Visquen les coses inútils, segons va indicar Esther Yáñez, en un món on l'utilitarisme de la productivitat sembla inundar-ho tot. La directora va dedicar pel·lícula a sa mare, a qui només li van faltar uns mesos de vida per presenciar l'estrena el 2020. Dreamers desenvolupa un doble procés, el de la preparació d'aquest singular concert i la realització d'un documental, que converteixen el film en un magnífic exponent de cinema dins del cinema, així com el poder transformador de la música i l'art. Alhora, permet a l'espectador ser testimoni del poder de la unió d'un grup de somiadors. L'emotivitat i les abraçades arriben des de la pantalla a la integritat del públic.