Una història sobre el foraster que tots som, primera pel·lícula del director de Pego Sergi Miralles
- El llargmetratge, que porta a l'ADN l'esperit i la forma de ser de municipis com el pegolí, es roda a Algar de Palància
- "En clau de comèdia, parlem de la xenofòbia quotidiana que pateix no només algú que ve del Pakistan, sinó també el del poble del costat"
ARTURO RUIZ
1. La tromba
És dilluns 3 de juliol a la vesprada i en ple estiu s'aboca sobre Algar de Palància (Camp de Morvedre, 482 habitants) una tromba d'aigua bíblica, de les que fan època, nega carrers i places, cau pedra. L'equip de l'Àvia i el Foraster (Aire de cinema i Alhena Production), òpera primera del director de Pego Sergi Miralles, aguanta el tipus davant el temporal "amb una implicació que jo no he vist en moltes pel·lícules, perquè som pinya , fem família", assegura la productora executiva i coguionista Mila Luengo.
No és estrany. Una gran part d'aquest equip fa molts anys que treballa amb Miralles i amb Luengo, des dels primers temps. "El cap de so ens coneix des que teníem 18 anys, els elèctrics són els que van treballar fa una dècada en el nostre primer curt a Dénia, Tagomago, hem crescut junts". Per això, "tots fixen el seu màxim esforç en la pel·lícula de Sergi i Mila, van estar amb nosaltres durant l'època dels curts, quan les condicions eren pitjors, ara que són millors com no comptar amb ells".
I és aquest l'equip que fa pinya per construir una història que va sobre els forasters, un terme mític de les pel·lícules de l'Oest (una de William Wyler portava aquest nom) i que literalment significa el que ve de fora del lloc. Però foraster és molt més que estranger, és més misteriós, més estrany, més perillós. Pot ser qualsevol, algú que ve d'un altre continent, però també del poble veí. "És curiós que el terme foraster se seguisca utilitzant tant als nostres pobles per a tothom que no va nàixer ací".
I d'això, en gran part, en va aquesta pel·lícula: "sobre el foraster que tots hem sigut".
2. Un sopar de Nadal
És un sopar durant un Nadal abans de la pandèmia. Ací comença tot. A la sobretaula, un familiar de Sergi Miralles amb una botiga de roba en un poble explica que la cosidora no pot fer uns arranjaments per un problema personal, encara que ja han trobat una solució: l'amo d'una fruiteria pakistanesa sap cosir i n'han comprat una màquina de cosir per afrontar la feina pendent. Però els adverteix que no ho comenten massa. "Ja sabeu… pel que diran".
Què diran?
Sergi i Mila es van adonar que hi havia una pel·lícula…"S'havia de deixar reposar". Va arribar el confinament i un procés de dos anys de creació en què van decidir també retre un homenatge "a les nostres àvies, una de les quals havia emigrat a París feia molts anys, totes dues eren cosidores, ho vam barrejar tot i va nàixer la història».
I aquesta és la història: Teresa (interpretada per la Neus Agulló) és la modista de tota la vida d'un poble d'interior que cada any s'encarrega dels vestits de festes. Enguany rep un encàrrec especial: Samir (Kandarp Mehta) el propietari de la fruiteria, li demana prestada la màquina de cosir per fer-li el vestit a la seua filla. Al principi Teresa té les seues objeccions, però recorda el seu passat com a emigrant a París i accedeix a treballar amb Samir, encara que en secret. Es faran amics. Tota aquesta història la conta Enric (Carles Francino), el nét de Teresa, que torna des de Manchester al seu poble per descobrir que al lloc on va nàixer ell és també un estrany.
És la primera pel·lícula de Sergi Miralles, que es va criar a l'autocinema més antic d'Espanya i que va vore una vegada i una altra, en aquesta pantalla meravellosa al costat de la platja de Pego, pel·lícules i més pel·lícules en sessió doble. Després de molts anys de treball com a tècnic i autor de curts, ha pogut engegar aquest projecte, "el més personal de tots els que hem intentat".
3. Hores abans d'un rodatge
És dimarts 4 al matí, l'endemà de la tromba a Algar. Assumeix el sol aquest juliol boig i Sergi i Mila, abans de la següent sessió del rodatge, contesten les preguntes del periodista:
–Són tres històries dins d'una mateixa pel·lícula…
–Tres generacions de forasters: l'àvia que se'n va anar a França, el fruiter que ve del Pakistan, el jove del poble que va emigrar a Manchester. Tot això comptat a través de la comèdia dramàtica, que pensem és el millor gènere per fer arribar aquesta crítica social, perquè cale.
–La pel·lícula va sobre microracisme?
–Va sobre la xenofòbia quotidiana, que és l'eufemisme que utilitzem per traure pes a una costa que en té molt, perquè al final és racisme, és la xenofòbia que practiquem amb el pakistanès de la fruiteria que molta gent anomena moro i ni tan sols és àrab. En la pel·lícula hi ha un gir important: Samir és catòlic (al Pakistan hi ha una important comunitat d'aquest credo) amb la qual cosa és molt més semblant a nosaltres.
Però hi ha diverses situacions més que demostren que ja no és només foraster l'estranger d'un altre país, també el del poble del costat i, a més, castellà, un dels acudits de la pel·lícula. Parlem de xenofòbia a tots nivells ia través de diverses generacions: en tractar amb el pakistanès, l'àvia s'adona que ella va viure el mateix.
–La recerca de la identitat…
–[Mila]: Jo sóc argentina emigrada a Espanya i aquesta recerca de les arrels pròpies sempre m'ha interessat molt perquè tinc la sensació que sempre sóc del lloc que mai he de ser i que no tinc aquesta cosa dels amics de tota la vida.
–És una pel·li rodada en diversos idiomes… Com va influir això a l'hora de seleccionar els actors i les actrius?
–[Sergi]: Els idiomes els tractem amb la naturalitat més gran del món. La majoria de personatges utilitzen el valencià perquè la trama esdevé a Alcalà de la Serra, que és un poble valencià, però quan han de parlar amb un personatge que naturalment parla en castellà ho fan en castellà. Enric parla amb la seua parella de Manchester en anglès i el pakistanès amb la seua filla en urdú. Tot flueix sense falsedats. La nostra protagonista, l'àvia, parla en castellà amb el fruiter, però és un mal castellà que barreja amb paraules en valencià i això està buscat amb tota la intenció. És una pel·lícula en valencià perquè creiem al cinema en valencià, però no hi ha imposicions.
–[Mila]: Carles Francino és català, però com en la pel·lícula fa de valencià ha hagut de treballar l'accent. I el mateix Isabel Rocatti (Rosa en la cinta), que fa molt de temps que viu a Catalunya. Neus Agulló i el 90% restant d'actors són valencians, hem treballat durant molts anys amb ells i quan escrivíem el guió ja teníem en el cap aquests actors, els posàvem la cara als personatges. I és un somni que al final gairebé tots hagen pogut participar en el projecte. Un regal.
–Esteu rodant a Algar de Palància, però aquesta història és Pego…
–[Mila]: El pare de Sergi [Carles Miralles, fundador d'Aire de Cinema] encara està enfadat perquè no estem rodant a Pego [Rises]. El problema és que Pego està molt lluny de València, que és on viuen els tècnics, i era una despesa molt gran traslladar tothom a una zona de la Marina per rodar. Però llocs com Pego estan en la quotidianitat, tota la gent que ha viscut a un poble i s'ha llegit el guió reconeix perfectament els personatges: la típica dona que no saps si odiar-la o estimar-la perquè és una xafardera, l'àvia que et pregunta cada dia el mateix o et diu, se te'n passa l'arròs…
[Sergi]: …O que faces un comentari i als 10 minuts ho sàpiga tot el poble com si tingueren un WhatsApp gegant… [Rises] El fet que jo haja crescut a Pego està en la pel·lícula, són personatges que jo he vist a el carrer tota la meua vida. Pego impregna el caràcter, l'esperit de la història.
–Què ha suposat rodar a Algar de Palància, una població de menys de 500 habitants?
–[Sergi]:Una meravella. Algar és un somni. Va ajudar molt que vinguérem molt a poc a poc, fa un any, i quan al gener vam establir els primers contactes seriosos la gent ja sabíem els que érem i l'acollida del poble ha sigut meravellosa. Buscàvem un lloc amb una plaça, un bar, una botiga, un arbre i en entrar des de la carretera de València vam vore que l'Algar tenia tot això i ens vam enamorar. El poble ha esdevingut un gran plató, la gent ens ha donat totes les facilitats del món i la seua estima, hem sentit molta estima
[Mila]: Una dona em va preguntar quan se n'aneu, i vaig creure que era perquè ja estaven farts de nosaltres i no, tenia pena que se n'anàrem, no sé què farem quan se n'aneu. Vam fer un càsting perquè la gent del poble isquera també en la pel·lícula i arran de tot això volem fer un documental sobre com influeixen els rodatges quan van als pobles i els vincles que s'estableixen entre la gent que viu ací i els equips.
–Això no és tan habitual…
–[Mila]: No. Hem treballat en altres produccions i no és el mateix, arribaves amb el càtering, les caravanes, els camions, i te n'anavaes sense tractar amb ningú; volíem el contrari, involucrar-nos al poble, sentir les seues històries i que això ens ajudara a tirar endavant el guió.
Per exemple, volíem saber la història real de la propietària de la merceria, li vam preguntar al seu nét els seus cognoms, Molina Gascó, i els vam posar en el rètol de la botiga per al rodatge: era un homenatge a una persona que havia sigut molt estimada al poble i ara tothom vol que el rètol s'hi quede per sempre. L'altre dia va vindre la seua filla i en vore els cognoms de sa mare en e l cartell es va emocionar, i a mi això m'ompli… Fem pel·lícules pel resultat però el procés també explica i jo crec que al final aquest mim, aquesta estima, es vorà en la pantalla.
4. Un ban amb pasdoble
És dimecres de rodatge. O dijous. O divendres. És igual. A qualsevol hora de qualsevol dia, a Algar de Palància es llegeixen bans per informar el veïnat de cada esdeveniment notable. Com s'ha fet durant generacions. "Com si tot el poble fóra una pel·lícula gegantina de Berlanga", diu Mila.
A Algar els bans són especials: sona un pasdoble faller abans que una veu potent informe de l'esdeveniment. Hi ha hagut molts bàns durant la pel·lícula, per exemple per divulgar a quins carrers no es podia aparcar pel rodatge. El sistema és eficaç. "L'altre dia hi havia un cotxe mal aparcat i vam pensar, això serà llarguíssim, caldrà telefonar a la grua, tardarà hores… I algú del poble ens va dir, què va, ho anunciarem amb el ban i es resoldrà el problema de seguida. I així va ser, el propietari del cotxe va arribar de seguida, corrent…".
5: El darrer ban: gràcies
Dijous 6 de juliol. Últim dia de rodatge a Algar. Últim ban sobre la pel·lícula al poble. Diu així:
«S'informa que hui s'acaba el rodatge de la pel·lícula: des de la productora donen les gràcies als veïns per la implicació i per l'afecte rebut del poble d'Algar de Palància. Un poble de cinema!!!.»
Pur Berlanga. Del millor.
Pura estima pel cinema.