HISTÒRIA

Josep A. Gisbert Santonja, arqueòleg. Director Museu Arqueològic de Dénia 1987-2022

• «Benimazmut fou un assentament andalusí del terme de L’Ocaive (Pedreguer) al temps de la conquesta, tot i que, segons les fonts documentals, tant abans  com després mantingué el vincle amb el terme general de Dénia»

Hisn de Segura de la Sierra, a Jaén.📷 Josep Gisbert.

Caminant per la carretera de Pedreguer a Benidoleig, hi ha un espai en forma de triangle, entre camins i assegadors ancestrals, que es coneix com a partida La Torre, tal com Benimarmut.

Antic topònim que es refereix a un antropònim àrab, a  les gents de Mazmut.

Assentament andalusí, del qual desconeixem la data fundacional o d’inici de l’activitat i que fou, a l’entorn de la data de conquesta de territori per Jaume I, alqueria del terme castral de L’Ocaive; el hisn o castell que domina topogràficament aquesta geografia.

Sempre s’han establerts com a certes les estructures cadastrals que destil·laren la lectura del Llibre del Repartiment, així com altres documents dels segles XIII i XIV. El desenvolupament de l’arqueologia i la contrastació amb la cultura material sembla indicar que aquesta estructura de hisn associat a rafals i a alqueries pertany a un àmbit cronològic molt tardà. Així, tal com hem advertit en altres fora, semblen haver existit tres generacions d’estructures castrals distintes i que L’Ocaive pertany a la més recent.

Vestigis de la torre de Benimarmut.📷 Josep Gisbert.

L’Assentament 2874 del Llibre del Repartiment, de l’any 1249, és clar i constata la geografia i filiació territorial i  històrica de Benimazmuth/Benimarmut & Olocaive/L’Ocaive:

“A Andreolo, a Albert de Flix, nebots de Carròs senyor de Rebollet, trenta jovales de l’alqueria de Benimarmut, que està al terme d’Olocaive; i si no haguessin suficients, que tinguen el que els falta a l’alqueria anomenada Pedreguer, que està en el terme d’Ocaive”.

A les darreries dels setanta del passat segle, quan erem joves, l’article Les tours de défense de la huerta de Valence au XIII s., d’André Bazzana i Pierre Guichard, creava un precedent i alletava un somni que, pel que feia a les comarques de la Marina Alta i la Safor, ultra Xúquer, calia que fos objecte de revisió.

Aleshores, Ismael Miralles excavava la torre de Silla i assitiem al naixement de l’arqueologia de les gruixudes torrasses de tàpia de l’Horta  i dels volts de Valencia. Aleshores s’avaluà l’ús de les torres per a la defensa de la ciutat, tot i que l’arquitectura i volumetria d’aquestes arquitectures atestava i suggeria una funció més polièdrica on la defensa no s’havia de marginar, però si avaluar el seu paper com a guaita i ataüllí, de protecció de les gents, construccions, ramats i bens de les alqueries, així com a rebost i magatzem dels bens provinents de la  de la tasca impositiva a les aljames rurals.

Era el 1979 quan a l’arxiu del SIP, en les petites fitxes de jaciments redactades a ma per Enric Pla Ballester, descobria la notícia de la troballa  a Benimarmut d’una moneda romana. Havia tingut transcendència a la premsa i vaig saber que la conservava un militar a Mallorca.

I, amb aquesta mirada dels huitanta, on les torres sovint formaven part de la urbanística de les alqueries i, també, d’alguns rafals, l’any 2014, visitàrem amb goig quasi místic i sorpresa, els contorns de Segura de la Sierra, a Jaen. Un estat que fou governat al tercer quart del segle XI pel fill d’‘Alī Ibn Muŷāhid Iqbāl al-Dawla, el segon emir de l’estat taifa de Dénia.

Toorre d'una de les alqueries que envoltaven la medina a Segura de la Sierra.📷 Josep Gisbert.

El paisatge era mític. Als contorns de madīna Sakura, vora al camí com al lluny, entre una mar d’oliveres, tres altívoles torres abalisaven i assenyalaven la localització de tres alqueries que envoltaven la medina. Una visura que ens remeté a l’imaginari dels primers huitanta.

Aquests paisatges, però, malgrat les torres de l’horta o les de la Ribera Alta no es manifestava clarament ultra Xúquer, ni en la Marina Alta ni en la Safor.

Benimazmut fou un assentament andalusí del terme de L’Ocaive al temps de la conquesta, tot i que, segons les fonts documentals, tant abans  com després mantingué el vincle amb el terme general de Dénia.

Altra qüestió és si de les escadusseres noticies de troballes arqueològiques realitzades en la partida de La Torre es pot assegurar la seua filiació andalusina, o pertanyen a un poblament mudèjar dels segles XIII, XIV i XV. La localització d’una necròpolis, o la tipologia de les tombes que assenyala la memòria oral ens remunten a l’edat mitjana, al temps d’activitat de l’alqueria, sense més precisions.

Els carreus de pedra picada existents són fruit de processos de destrucció de les arquitectures, potser del   complex senyorial. La mola, sens dubte oliaria, de tipologia singular, ens remet a l’activitat d’una almàssera en època feudal, els segles XIV i XV, a la casa de la senyoria.

Les terres de la partida de la Torre, amb segles de rota i praxis agrària, es parca en troballes ceràmiques, el que dificulta establir i datar espais amb trets distintius.

Anem ara a la torre, als vestigis arquitectònics d’una torrassa a l`òmfal de Benimarmut.

De la torre de Benimazmut resten en peu dos gruixuts murs de tàpia en forma de “L” amb fàbrica de tàpia, tot i que el parament extern ha sofert reparacions amb fàbriques de maçoneria. Els dos murs tancaven el perímetre d’una estructura de planta rectangular de més de deu per més de sis metres. Si pensem en una torre de 11 x 7 metres, li estimem una superfície de 77 metres quadrats i d’estatges interns d’uns 45 metres de superfície. Els murs conserven en algun punt una altura de més de 6 metres, poc més de la meitat de la seua alçada original.

El gruix dels murs i l’amplada entre murs de l’espai intern, a més de fortalesa, albiren un forjat entre plantes format per voltes múltiples i no per una estructura de fustam i revoltons.

Mola oleària de Benimarmut. 📷 Josep Gisbert.

Les modificacions dels segles posteriors no permeten avaluar detalls sobre les obertures i tipologia original, tot i que alguns  detalls del parament ofereixen dades sobre espitlleres i altres elements de guaita i defensius associats a torres del segle XIV i XV,  no necessàriament lligats a al moment fundacional.

Els estudis arqueològics desenvolupats els darrers anys a la Casota (Fleix, la Vall de Laguar), a cura de Ferran Lluís Naya (2001) i a la Torre de l’alqueria de la Cremadella o del Blanc de Morell (El Verger), a cura de Joan Pastor i nosaltres (2003),   suggereixen que aquestes torres amb vincle a alqueries al nostre territori, vora camins ancestrals i assegadors són obra feudal entre mig segle i segle i mig després de la conquesta cristiana. Això si, la seua localització esdevé en punt d’alqueries o rafals andalusins, sovint de cronologia tardana (segle XII i primer terç del segle XIII).

Torre de l’alqueria de la Cremadella, a El Verger.📷 Josep Gisbert.

La magnífica edició de la Col·lecció Diplomàtica de Hug de Cardona (1407-1482), a cura de Ferran Garcia-Oliver, Frederic Aparisi, Noelia Rangel i Vicent Royo, publicada per la Universitat de València, amb l’empeny de Vicent Mahiques i de l’Ajuntament del Real de Gandia, senyoria de Hug de Cardona, aporta una informació inestimable sobre Banimazmut al segle XV.

Els volums II i III ens ofereixen a Benimazmut com a locus d’emissió dels documents sobre el matrimoni d’Hug de Cardona i Joana de Cardona (1444), com a lloc de signatura de documents de Pau i Treva (1449). És, a més a més, òmfal de disputes i conflictes sobre els usos de l’aigua del riu de Beniomer o l’elecció del sequier (1450), i gresol de  signatures de reconeixement de  deutes de moros, com Abrahim Gazell o la seua dona Sahara, o Abrahim Assat Abdulaziz i la seua dona Eixiona per habitar en l’alqueria (1462).

Aquests documents, signats be pel Senyor o per seu procurador, be pel notari, ens fa somniar en una taula scriptorium a Benimazmut; un espai físic que, somniant, podria ser en la planta principal de la torre; aquest fets  atesten una activitat administrativa amb vincle a la senyoria.

Unes propostes que lliguen en recents estudis sobre els usos i funcions de les torres en època nassarita en la Vega de Granada, sota els auspicis de la Universitat de Granada, o de les torres als voltants de Còrdova.

Hauria estat past de les flames i destruïda la torre de Benimazmut en la Guerra dels dos Peres, com  altres indrets de la Marina? I reconstruïda poc després? El silenci de les fonts no ho atesta ni invalida!

Detall del mur de la torre de Benimarmut. Espitllera defensiva. Cap a 1500.📷 Josep Gisbert.

Dit això, com a cloenda, considerem que la torre de Benimazmut fou bastida a l’època feudal, a les darreries del segle XIII i primera meitat del segle XIV, com a vèrtex d’un complex senyorial que, a més de la visura i control de camins, tindria un paper com a magatzem de  bens recollits de la pràctica impositiva i, entre altres funcions i al segle XV,  d’emissió de documents i d’administració d’aquest petit però ric feu que comptava amb copioses hortes regades per la séquia que derivava aigua del riu de Beniome.

Piles, 18 d’agost de 2024.