Otra promesa incumplida en la Marina Alta vacía: el dinero que nunca llegó para salvar un gran poblado morisco
- Tres años después, nada se sabe de los 90.000 euros aprobados por la Generalitat que hubieran servido para adquirir y rehabilitar los vestigios centenarios de l'Atzuvieta: «Estoy indignado, ¿de qué quieren que vivamos?», dice el alcalde de la Vall d'Alcalà
- Artículo de Gisbert:«Si las cosas siguen así, la destrucción de los poblados moriscos será irreversible»
18 de octubre de 2021. Es (o parece que es) un gran día para la memoria atávica de la Marina Alta. Ese día la Generalitat del Botànic anuncia que sus primeros presupuestos participativos, es decir votados por toda la ciudadanía valenciana, destinarán 1,5 millones para comprar el convento de Jesús Pobre pero también 90.000 euros para adquirir y rehabilitar uno de los grandes despoblados moriscos, el de l'Atuzvieta en la Vall d'Alcalà. Sin embargo, ese dinero no llegará nunca.
Del convento de Jesús Pobre ya se han escrito ríos de tinta. Pero lo que ha sucedido con l'Atzuvieta constituye un desgarrador ejemplo del abandono generalizado que sufren estos núcleos donde vivió el pueblo morisco hasta la trágica expulsión de la tierra de sus padres en 1609. Y por eso protagoniza el segundo capítulo que La Marina Plaza dedica a la más que precaria situación de estos despoblados.
El alcalde de la Vall d'Alcalà, el socialista Pablo Martínez, no esconde su indignación por esa nueva promesa incumplida para la Marina Alta vaciada, la zona del interior de la comarca que por su escasa demografía necesita de inversiones que muy pocas veces llegan: «Esos 90.000 euros no están ni se les esperan, nos han hecho trabajar para nada». De hecho, y durante muchos meses de ilusión, Martínez contactó con los once propietarios de l'Atzuvieta, reunió sus datos y los traspasó a la conselleria para que esta efectuara la compra. Pero esta nunca se produjo. «El dinero se ha perdido».
No es que esos noventa mil euros sean una fortuna. Por eso no se entiende que la inversión no cristalizara. Que la Generalitat adquiriera el despoblado habría significado un primer paso en varias direcciones: por un lado, permitir una actuación urgente para que el despoblado, uno de los mejor conservados de toda la Comunitat, continúe perviviendo, protegiendo y apuntalando las arquitecturas más afectadas por la degradación: «Ahora mismo hay arcos y muros en ruina, lo que no solo amenaza este patrimonio sino que también supone un grave riesgo para la seguridad de las personas que lo visitan».
Otra acción urgente que de momento no se podrá efectuar es cercar el recinto para salvarlo del expolio: «Se llevan piedras, parece mentira que en pleno siglo XXI nos encontremos en esta situación, todo parado y sin un euro para la cultura», lamenta el edil. La única actuación que puede efectuar este ayuntamiento, con subvenciones como la que ahora ha recibido de la Diputación, es renovar la cartelería.
Yo no puedo hacer nada y tú no quieres
L'Atzuvieta se enfrenta así a una situación estrambótica: es una propiedad privada, pero sus once dueños no pueden ni mover un escombro porque este tipo de recintos históricos se encuentran protegidos, son Bien de Interés Cultural (BIC), y por lo tanto no se pueden tocar. Pero como a la vez es una parcela privada, las administraciones tampoco pueden efectuar ningún tipo de rehabilitación. Ni siquiera desbrozar el terreno. De ahí que sean los propios vecinos los más interesados en llegar a un acuerdo de compra.
Una segunda fase del proyecto, alentado por el Institut d'Estudis Comarcals (IECMA) y que recibió en la votación de aquellos presupuestos un gran apoyo popular, incluía un plan director que ponga en valor la gran importancia histórica de estos vestigios de cuatro siglos: convertirlos en un activo del turismo cultural de la Vall d'Alcalà.
«Para nosotros –agrega el alcalde– eso muy importante, se trata de ofertar un bien cultural de primera fila porque si no, ¿de qué vamos a vivir los pueblos del interior, cómo vamos a sobrevivir entre los incendios y el abandono?». Martínez denuncia «la escasa sensibilidad» de la administración ante esta problemática.
Ni una sola inversión en 15 años
El drama que vive la Vall d'Alcalà por desgracia no es aislado. El arqueólogo Josep Antoni Gisbert coincide en que «lo más duro, lo más sangrante, es que desde que en 2010 los despoblados fueron declarados BIC no se ha diseñado ninguna línea de financiación para frenar los procesos de destrucción que sufren: ninguna intervención de refuerzo ni de consolidación».
Gisbert, que como ya publicó este periódico es el autor de la introducción de un reciente libro de la Universidad de Alicante sobre los despoblados moriscos, publica ahora un segundo artículo que se puede leer íntegro a continuación. En ese texto teme que si las cosas continúan así «el fin de los despoblados es un hecho más que probable, un proceso que pueda ser irreversible».
Els No-Poblats moriscos. Patrimoni cultural.
ESPIGOLANT PEL ROSTOLL MORISC
Josep A. Gisbert Santonja, arqueòleg. Abril, 2021.
Aquest és el segon capítol de la nostra epístola. Ara, però, amb el cresol encés, anem a endinsar-nos en el desig i en la realitat dels nostres Des-Poblats. Del que volem que siguen i del que són en realitat. Del que diuen que són i del que no trobem. De les flaqueses del mite i de la realitat esgarrifadora i evident dels No-Poblats. Gresol de cases de moriscos o corrals de ramat instal·lats en les runes?
Anem-hi.
És clar que les famílies de moriscos no vivien en corrals, i que la seua vida quotidiana no tenia lligam amb arquitectures dissenyades i construïdes per a les bèsties.
En la realitat del que ens ofereixen just ara els No-Poblats, la clau és que cal cercar invents i fórmules per a deslligar allò que foren els anys abans del 1609, les cases dels moriscos de casa nostra, d’allò que foren refugi i tanca de cabres i ovelles les dècades centrals dels 1700, fins a les acaballes del segle XIX.
El cronograma de la desocupació i abandó dels llogarets moriscos és variat. Entre l’any de l’expulsió, el 1609, i el d’abandó de les vivendes, de vegades hi ha dies; de vegades segles. Els repobladors, en alguns casos, ocupen les cases que abans eren dels moriscos. El seu entorn compta amb el cicle vital on pesa la natura, els usos ramaders i la praxis agrària.
Posem com a botó de mostra una vivència personal, quan als darrers setanta, visitava Llombai, un vell llogaret morisc integrat en el municipi de la Vall de Gallinera, on el poblament havia tingut una pervivència fins a la postguerra. En aquell temps en blanc i negre les cases eren tancades, sense vida, a excepció de dues que obrien les portes de forma episòdica. L’almàssera tenia les portes juntes lligades amb un cordell. Dintre, els artefactes i maquinària encara engreixada i els esportins bruts de sutja. Eren els darrers moments de vida del llogaret morisc, que havia tingut una llarga agonia de gairebé quatre segles.
Quan vaig conèixer l’Atzuvieta, vora Alcalà de la Jovada, als primers huitanta, era, com ara, una acumulació de runes, amb dos o tres corralets tancats, on la vida en aquests edificis es reduïa a una estada de diumenge episòdica.
Des de que em vaig endinsar en el Projecte de la Serra de l’Altmirant ho tenia clar. Era evident que els murs comptaven amb fàbriques de tàpia de maçoneria, així com amb maçoneria de pedra picada i calç, que ens traslladaven, fonamentalment, a les acaballes del segle XV i al XVI.
Era evident, també, que les arquitectures i les empremtes etnogràfiques ens remetien als segles XVIII i XIX, en les que l’activitat ramadera era la que marcava els usos dels edificis i que havien estat les cabres i ovelles les que habitaren el «despoblat morisc» de l’Atzuvieta. I les empremtes no són febles. No són casos de pur reús d’estructures anteriors. Les arquitectures tenen canvis estructurals vitals i rebien noves tipologies del segle de la Il·lustració, ben clares i constatables.
Les pedres en parlen. Les fàbriques, els arcs de sosteniment de la coberta, els brancals, llinda i/o dovelles dels arcs dels portals i obertures acrediten molt bé uns temps; uns afers, uns usos.
La declaració com a Bé d’Interés Cultural d’aquests No-Poblats ha estat un baló d’oxigen per a evitar algun enderroc forçat dels qui ostenten la propietat, o dels qui volen salvar la muntanya traçant amples carreteres que travessen uns topos desèrtics que sembla de Sant Onofre; terres que ressonen a ascetes i eremites i santons medievals.
Paren l’atenció en l’eixampla de les carreteres per a promoció de les valls interior de la Marina i com el temible asfalt s’apropa sense vergonya a les cantoneres enderrocades d’una de les cases més transcendents del despoblat de la Cairola, a la Vall d’Ebo.
Sorprenentment, la declaració de BIC, sota les ales de l’apel·latiu d’arquitectures morisques, ha protegit, indirectament, bons exemples de corrals dels segles XVII, XVIII i XIX que, sense la tarja de vells habitatges de moriscos, mai haguessen tingut l’oportunitat de rebre aquesta distinció, com veurem, totèmica.
Des de l’any en el qual els No-Poblats han gaudit de la declaració de BIC, amb expedient incoat el 2010, aquests indrets sagrats de la memòria han comptat amb les intervencions que tot seguit esbrinem.
Les línies de subvenció de l’administració han permés l’establiment d’una senyalètica que millora la coneixença, així com l’accessibilitat del visitant potencial al bé patrimonial. Si posem els ulls en alguns dels recursos gràfics d’aquests, però, en alguns casos el visitant interpretarà que els corrals foren les veritables vivendes dels moriscos i que els grans patis de darrere de la crugia de façana, bastits al segle XVIII i on estabulaven les cabres i ovelles als segles XVII, XVIII i XIX, formaren part de la vida domèstica dels habitadors musulmans. I això espanta.
El més dur, el més sagnant, però, es que des del 2010 no ha estat dissenyada cap línia de finançament per aturar els processos de destrucció ni revertir les patologies que sofreixen aquests béns. Cap intervenció de reforç, de consolidació, de l’arte di restauro de les presumptes arquitectures morisques. A cap d’ells, sive cabdell, divisa senyorial del comte d’Oliva, senyor que comptà dins el seu feu amb alguns d’aquests llogarets de mudèjars i moriscos.
La declaració de BIC creà una notícia, un ressò mediàtic, una senyal de benfer de les institucions. Quan han passat deu anys llargs, constatem que allò únic que s’ha fet es convidar a un turisme cultural amb bondats, però també a un turisme agressiu sobre un bé abans positivament oblidat sense mesures de protecció.
Epíleg.
Com deia el meu avi alcoià, «total, figues amb sal». De seguir en aquesta lluna, el finiment dels No-Poblats és un fet més que probable; un procés que potser siga irreversible. La declaració de BIC fou el principi i la fi, l’alfa i l’omega.
Tot i això, sempre restarà el paisatge; en la magnificència de les microhortes que hi ha a les ribes del nounat Girona, amb bona visura des del camí cap a l’Atzuvieta; en aquella potent figuera que es veu al lluny arrelada en les terres blanques, i en les aigües clares que brollen de la naixença del riu.
Seguro que el dinero nunca llegó? O fué interceptado?